Un tranvia anomenat desig

Quan vaig entrar a la gran llibreria, aquest dia de 1990, semblava que hi havia hagut un terratrèmol… Les prestatgeries eren inaccessibles. Unes lleixes de fusta sobre cavallets tapaven tot l’espai i n’impedien l’accés.

Eren cobertes de piles de llibres i papers que feien l’efecte d’un gran desordre un lloc de costum tan ben endreçat… Vaig deixar anar llastimosament “Què passa aquí avui?”… Sentint la meva queixa, una dependenta atrafegada va respondre’m que estaven recollint llibres per als estudiants Romanesos que els havien demanat ajuda perquè s’havia cremat la biblioteca universitària de Bucarest. Va afegir que si volia participar en la recollida, havia de triar una pila, sobre hi trobaria les dades de l’estudiant, després, havia d’omplir una fitxa que em va donar. Ells s’encarregaven d’enviar els llibres als universitaris.

Vaig agafar la fitxa i vaig començar a donar tombs a les taules. Aquestes paraules no m’havien gaire convençut. Però, a poc a poc, la meva desil·lusió anava fonent i vaig pensar que fins i tot, això era una bona iniciativa.

La revolució havia esclatat a Romania a finals de desembre de 1989.

El poble havia envaït els carrers de la capital. La gent es rebel·lava contra el règim totalitari de Nicolae Ceauscescu. Aprofitant d’aquell garbuix, uns esperitats havien fet irrupció a la biblioteca universitària de Bucarest, la més vella de la ciutat. Sense cap vergonya, des dels balcons i les finestres, aquests dimonis estripaven llibres que llançaven al carrer en una immensa foguera.

Havíem tornat a l’edat mitjana, l’única diferència era que les bruixes havien canviat d’aspecte.

Per acabar la seva feina, aquests poca solta havien calat foc a l’edifici. Així van desaparèixer uns cinc-cents mil llibres preciosos, “ex llibris”, manuscrits i mapes molt antics.

Mentre pensava en aquests trists esdeveniments, remenava i fullejava les piles de llibres. Vaig decidir patrocinar una noia, Carmen, que volia expressadament que li enviéssim “Un tramvia anomenat desig” en francès per excreix! Era una demana molt senzilla, però feta amb un tal afany que es podia sentir la desesperança de no poder trobar el llibre desitjat o necessari.

Seguint les pautes, vaig fer els tràmits que calia. La venedora em va assegurar que tendria contestació, cosa que em va parèixer impossible degut al caos que regnava a Romania, i no vaig pensar-hi més.
Fins que dos mesos més tard rebés un correu de la Carmen que em donava les gràcies, com si l’hagués salvada d’un nàufrag, per haver-li comprat el llibre que tant esperava!

No n’hi havia per tant! i era ben poca cosa el que havia fet.

Més tard, els correus m’avisàren que havia d’anar a buscar un paquet. A la taquilla l’empleada em va donar una capsa de cartró embolicada en una peça de roba: “Capses d’aquestes no se’n veuen gaire! Fixeu-vos! Ve de Romania!”. La Carmen m’enviava cobretaules de ganxet preciosos fets a mà per la seva mare.

Llavors vam intercanviar cartes durant uns anys, mentrestant, tot i els trasbals del seu país, la Carmen havia aprovat els seus exàmens d’ingenyer químic. Es casà amb un suís i a poc a poc vam deixar d’escriure’ns.
Vaig desar les cartes en un calaix, i els anys van passar… fins aquell mes de setembre 2018…

L’estiu s’acabava, la temporada de les vacances també. Havia arribat l’hora de tornar a matricular-nos a l’escola de ball. Vam retrobar els nostres amics i, mentre ens saludàvem i ens contàvem les nostres peripècies estiuenques, una noia desconeguda va venir asseure’s al nostre costat. Era una estudianta que arribava tot just a Tolosa. Tenia un accent tan acusat i tan característic que li vaig preguntar d’on era i resulta que era romanesa.

-“Romanesa?” fa anys he correspost amb una noia de Bucarest, i, mentre li contava la meva història, la noia que semblava enlluernada per les meves paraules, arrufava les celles, feia ganyotes, somreia… la veia esbalaïda, al final, va dir: – “Que estrany… he sentit una història molt semblant en la meva família…es recorda del nom de l’estudianta?”
-“I prou que em recordo! Es deia Carmen Christescu, demanava “Un tramvia anomenat desig”.
-“Quina casualitat! no hi ha cap dubte és la meva tieta” ! Va exclamar la noia.

Era increïble! Quina sorpresa! L’obra del Tenessee Williams sorgia del “cementiri dels llibres oblidats” sobre un fons de música de ball… Aviat tendria el goig de conèixer la Carmen. Quina màgia i quin poder tenen ells llibres ni tan sols fan relacionar els homes però també ens fan pensar i volar cap a altres mons, altres temps i horitzons, era un moment immillorable.

Els llibres que ens fan companyia al llarg de les nostres vides, que ens transformen, nens, en aventurers, en herois, i més tard ens fan somiar… els hem llegit ia vegades els hem tornat a llegir.

Llibres encisadors, inoblidables, imprescindibles, que ens han deixat la seva emprenta, el seu rastre al cor o al cap per sempre. Els tenim ben desats a la nostra biblioteca, amuntegats a la capçalera o sota el llit, però sempre a l’abast de la mà. Llibres cremats, prohibits, censurats, utilitzats com a eines de poder en mans sense escrúpols, combatents de l’ignorància i de la bestiesa. Sou un al·legat per a la llibertat i el saber.

Us celebrem cada any el 23 d’abril, per la diada tan lluïda de Sant Jordi. Llavors, per tot arreu a Catalunya, presidiu els carrers, aneu acompanyats de la reina de les flors i de l’amor de tots, sobirans en l’època de les pantalles omnipresents.