Sant Jordi 2019

L’escola de la meva infància

No fa gaire, he trobat al fons d’un calaix, algunes fotografies de quan era a l’escola primària.

Aquests clixés en blanc i negre, una mica esgrogueïts, m’han fet remuntar a la mevainfantesa.

De quantes cares em recordo ? Miro atentament cada rostre i de cop i volta sóc a l’escola, fa més de cinquanta anys.

Es el dia de l’obertura dels curs ; m’he llevat molt d’hora per bé que la cartera sigui a punt :un quadern d’esborrany, papers assecants, una pissarra amb alguns guixos, un estoig de cuirmarró ple de llapis, una goma i una porta ploma nova.

M’he posat vestits nous : una faldilla blava, una brusa blanca, un davantal blau ben planxat,sabates negres i mitjons blancs.

Amb la meva mare, arribem aviat davant l’escola ; molt a prop de la casa hi vam anar a peu.A poc a poc d’altres noies es regrupen vestides de l’uniforme obligatori.Ja està, és l’hora ; hem d’entrar. Deixo la meva mare amb una mica d’angúnia .Entrem al pati i esperem que la directora toqui la campana i cridi les alumnes .La meva mestra era una dona que pareixia molt gran, més aviat petita, els cabells lligats entrossa, l’aire sever però els ulls indulgents. De seguida he sabut que tot aniria bé .Erem vint-i-cinc noies vestides de blau, en fila, intimidades, silencioses, esperant que lamestra ens digui d’entrar a classe.

Aquesta sala era bastant gran, assolellada i feia olor de cera ; tancant els ulls la flairoencara avui.

Sobre les parets hi havia diversos mapes de França.

La mestra va pujar sobre l’estrada i ens fa seure ; es va presentar, es deia Senyora Castex .Sempre en silenci i amb una veu suau, va cridar cada alumna que havia d’aixecar-se .Em recordo perfectament que sobre la pissarra hi havia una dita que canviaria cada dia .D’altra banda, cada matí s’iniciava per una lliçó de moral amb relació a aquesta dita .Gramàtica, càlcul,història, les lliçons es seguíen amb un espai al mig de la matinada. Durant aquest temps jugàvem a la xarranca, a gallina cega, a fet i amagar, als ossets,saltàvem a la corda o inventàvem endevinalles . Em sembla que era un moment molttranquil. A vegades hi havia baralles però tot tornava en ordre ràpidament.L’escola dels nens era veïna de la nostra, separada per una paret i els sentíem jugar a lapilota o a bales. Feien molt de soroll i de tant en tant raons espetegaven; els mestresxiulaven i el silenci s’instal-lava durant un momentet . De vegades la pilota saltava persobre la paret i el joc era de trigar abans de tornar-la.

A dos quarts de dotze quasi totes les nenes anaven a menjar a casa i tornaven a les dues de latarda fins a les cinc amb un altre espai per berenar.

Cada dia ens aportava nous coneixements, amb aquesta satisfacció d’aprendre cada vegadamés.

Teníem quaderns pels controls de cada trimestre i escrivíem amb una ploma que mullàvemen un tinter . Calia fixar-se bé per no fer taques.

Quan havíem acabat un deure, podíem llegir llibres prestats per la mestra.

El curs s’efectuava en la quietud però, a vegades, hi havia alguns càstigs; el més freqüentlínies a escriure o conjugacions; una alumna podia anar al cantó de la sala sovint perxerrameca, mandra o inatenció, rarament per impertinència . El meu germà m’havia contatque a la seva escola els càstigs eren més severs i era habitual de tòrcer les orelles, tirar lespatilles, agenollar els nens amb les mans a l’esquena o posar-los una gorra de burro

M’ havia explicat que un mestre llançava l’esborrador de la pissarra per despertar algunadormit en el fons de la classe i que d’altres pegaven amb un regle sobre els dits o el capper cridar els eixelebrats.

Per sort, no he conegut això, i els càstigs ens servien de lliçó.

A la fi de la jornada escrivíem els deures que havíem de fer a casa, sobretot lliçons arepassar, un poema a recordar-se i per damunt de tot, les taules de multiplicació recitadesde memòria.

Anàvem a l’escola els dilluns, dimarts, dimecres, divendres i el matí del dissabte . El dijousens quedàvem a casa nostra.

Les setmanes eren ben emplenades i hi havia menys vacances : quinze dies per Nadal,quinze dies per Pasqua i des del 14 de juliol fins el 1 d’octubre.

L’any s’acabava per una distribució de premis solemne i era un honor de rebre algunsllibres de la part de la directora i de la mestra.
Abans les vacances d’estiu netejàvem la classe, buidàvem els tinters, enceràvem els pupitres,rentàvem la pissarra, espolsàvem l’ esborrador i preparàvem els guixos. Aquesta feina es feiade bon humor i era l’ocasió de garlar i de riure.

De fet, em recordo aquest període com un temps beneït on era agradable aprendre inecessari treballar per tenir èxit . Més tard, mai no he trobat un tal ambient tant càlid,potser massa protegit com un veritable recer que facilitava l’estudi.La mestra era el pilar que tothom respectava i servia de referència.Una anècdota em torna a la memòria : la filla de la mestra era en la classe i la seva marel’obligava de tractar-la de vós. Així, era com les altres alumnes .Potser era tan fàcil perqué no coneixíem rés més, però em sembla que ens acontentàvemde poca cosa i sabíem meravellar-nos.

No tinc cap enyorança d’aquest temps, però em queda un record imperible d’aqueixasenyora i estic segura que li dec el gust de les coses ben fetes i sobretot la passió per lalectura.

Enfonsada en els meus pensaments, aquesta foto s’ha convertit en un record que m’haagradat compartir amb vosaltres.

Per acabar voldria fer un vot ; desitjaria que els infants d’ara puguessin també conéixer laseva Senyora Castex i que un dia , com jo, es recordessin de l’escola de la seva infància.

Claudia Lacauste