Un dia particular

S’acostuma a dir que, en fer-nos grans, tornem a la infància . Això no ho tinc ben clar! Per a mi, és la infància que no m’ha deixat mai, em remunta a la memòria quan estic trastejant per casa o llegint. Sempre hi ha un record que sorgeix d’algun amagatall.

L’altra dia llegint un escrit que tractava de la vida de Moisès, em va ressorgir aquest fet que vaig viure quan era preadolescent. A aquestes edats som molt atrevits i en el meu cas, una mica eixelebrat ! La por que va tenir la meva mare aquell dia, la seva reacció espontània i el resultat que em vaig guanyar era merescut ! Hi ha gent que em demana encara ara, per què em tingut quatre filles : No t’hagués agradat de tenir un nen ? Seria mentida si digués no ! Però, d’una altra banda em dic, quina sort hem tingut ! Ja tenim sis besnéts i el gran ja té nou anys i mig. S’assembla molt amb mi físicament i, d’entremaliat ja no es queda curt!!! La seva mare, doncs la meva néta , sempre m’ho retreu i, d’una altra banda, em demana que escrigui les meves memòries de quan era jove. És això que estic preparant .

Alguns de vosaltres ja us recordareu de mi. Segur que heu llegit uns petits escrits que van ser publicats en el butlletí del Casal, intitulats « Records d’infància i, Com ha passat el temps ». Us demanareu, què hi té a veure en Moisès amb tot això. Vet aquí que va passar un dijous a la tarda de no fa molt de temps ; per a mi era ahir ! Va ser un dia particular aquell dijous de 1949. Tenia catorze anys . En aquella època era el dijous el dia de descans dels alumnes , no el dimecres com ho és ara. Me‘ n recordo com si s’hagués passat la vetlla. En aquell temps amb els meus pares vivíem als Ponts Jumeaux, un barri ben conegut de Tolosa ; port del Canal du Midi.

Havent dinat vaig sortir de casa per anar a trobar els meus companys que segurament ja m’esperaven, per anar a jugar un partit de futbol plantejat per aquella tarda, contra una colla de nens d’un altre barri no gaire lluny del nostre. Quan vaig arribar al primer pont, vaig adonar-me que hi havia una animació anormal de persones. Arribant-hi em vaig adonar que l’atenció la reclamava un gos que, algú mal intencionat, havia llençat a l’aigua lligat amb un cordill a una grossa pedra per ofegar-lo. El cordill massa llarg per sort, s’havia desentortolligat i no havia emportat el gos al fons. El canal no havia engolit aquell animal. Resulta que el gos donava voltes sobre ell mateix sense poder sortir-se d’aquell mal pas. Hi deixava les poques forces que li quedaven. La vorera del moll era molt alta i tampoc hauria permès que el gos sortís d’aquella trampa mortal on l’havia precipitat el seu amo. Jo vaig baixar a la vorera on ja hi havia els meus companys. En analitzar la situació en què es trobava aquell animal, sense pensar-m’hi dues vegades i sense despullar-me, em vaig tirar a l’aigua per rescatar el gos . En acostar-me d’ell, em va mirar de fit a fit, amb uns ulls exageradament espaordits que cridaven auxili !!! Els tinc presents a la memòria per sempre, no els podré oblidar mai ! Quan els meus companys ens van ajudar a sortir d’aquell mal pas, una salva d’aplaudiments es va aixecar. Em vaig sentir inflat d’orgull però, una tremolor intensa em sacsejava. La meva roba estava xopa d’aigua freda i tremolava com una fulla a punt de caure. No sé si era de fred o d’emoció. Segur que les dues coses es confonien . Els meus companys es van ocupar del gos i jo, cap a casa per canviar-me la roba i sobretot eixugar-me.

La nova ja havia arribat a casa. La mare ja m’esperava i, al veure l’especte que tenia, la por la va envair en imaginar-se el que hagués pogut passar. Tot fent-me crits em va donar una galtada tan forta i sonora , que tan sols de recordar-me’n em sento la cuissó i l’espetec ! Instantàniament em va abraçar tot cridant : Et dónes compte que et podies ofegar, que no saps ni nedar !!! Ella no ho sabia que jo sabia nedar des de feia temps, és clar ! Tampoc sabia que a l’estiu anàvem amb els companys al riu Garonne a banyar-nos d’amagat perquè ens banyàvem nus com conills per no mullar els calçotets i, així, a poc a poc, havia après a nedar.

Tornem al gos. El vam batejar Moisès naturalment. Jo, dins el grup, vaig pujar dins la jerarquia . Fins i tot en el barri ja no,era el fill de l’espanyol i, la mare quan anava a fer compres , les dones entre elles es deien : És la mare d’en Vivet , el qui va salvar en Moisès . Moisès va ser la mascota del barri durant anys. Amb els meus pares vam construir la casa a on visc encara i el gos es va quedar al barri durant molts anys . Ningú va voler que me l’emportés. Va morir de vellesa i dos companys que encara un d’ells viu al mateix lloc, el van enterrar a la vora del Garonne. El barri no té res a veure amb el que era quan hi vivia . Tot està construït ara. I en Moisès, on és ara ?

Pere Vivet